Via
Hasbarats
Igual no passa d'aquí, però les revolucions comencen així. Fins i tot, de vegades, així comencen alguns fenòmens més seriosos i concrets : els canvis necessaris. És cert que aquests dies pertot hi campen frikis, dropos, antisistema i alguns que s'han empatxat amb el pamflet de l 'Indigneu-vos, però molts ja venien cremats de fa temps perquè els carrers estan plens de gent que ha estudiat i ha acabat amb esforç una o més carreres; plens de gent més preparada que molts dels qui ara ens governen, gent que sap parlar anglès i amb més sentit comú i més decència que no ens faria passar tanta vergonya si ens representés pel món. Tant parlar de la crisi bancària i de la bombolla immobiliària i ¿a ningú no se li va acudir que algun dia petaria l'estafa universitària? Després de menystenir l'aprenentatge d'oficis i de rebentar els salaris servint-se d'una immigració desbocada per comptes de contractar dones, joves i aturats de llarga durada, ara es pretén que la legió d'universitaris sense perspectives marxi o calli fins que els arribi una jubilació a la que no tindrà dret. Això, quan no se'ls insulta directament dient-los que menys queixar-se i més treballar en un país amb cinc milions d'aturats, sense comptar els autònoms i els petits empresaris arruïnats per l'administració i els bancs. "Jo, a la seva edat ja feia anys que m'havia independitzat" diuen els qui amaguen que es van independitzar amb els diners de la seva família o els qui callen de mala fe que saben perfectament que si fos ara no tindrien més remei que viure amb els seus pares o passar la vergonya d'haver de dependre de les seves famílies per subsistir. Què fàcil es dir que quan un aturat s'ho proposa troba feina quan hi ha tants pares de família que s'han fet tips de treballar i s'han vist de cop i volta al carrer i no hi ha manera de trobar res més que alguna feineta mal pagada de tant en tant.
El que està passant aquests dies no té res a veure amb el Maig del 68 francès. Allò va començar quan una colla d'estudiants de casa bona es va rebotar perquè les autoritats universitàries no permetien que els nois i les noies es banyessin junts a la piscina del Campus. No ho sabien? Sí, va començar així, per una bajanada, i es va anar complicant amb l'ajut de la malaptesa de la superioritat. Però la immensa majoria d'aquells estudiants tenia un futur molt més prometedor i una classe política que malgrat ranciejar tenia una idea presentable de la democràcia i sabia, perquè havia patit les misèries d'una guerra, que amb el futur de la gent no s'hi juga. La nostra joventut va a la deriva, veu el naufragi dels seus pares i la dolorosa situació dels seus avis i observa perplexa com la classe política que ens governa en el decurs dels anys ha apagat la torxa esperançadora de la Transició amb els orins de la seva mediocritat inabastable. Goya va néixer massa aviat! Encara ara tindria material per molta pintura negra i el seu Gos empantanat entre el fang de la realitat i l'angoixa del misteri ara seria legió.
Fa lustres que els nostres polítics fan cara de nen penedit que jura que mai més no tornarà a matar el gat de la padrina després del recompte de la creixent abstenció de cadascun dels processos electorals. Figura que es conjuren per il·lusionar la ciutadania, canten algun miserere de pa sucat amb oli amb la boca petita i ens juren amor etern, penediment i propòsit d'esmena. Una petita humiliació ritual, un engany rutinari sense més importància. Mai no passa res! La propera vegada que toqui decidir la màquina de la impostura partirà de zero confrontant-se amb un maniquí que encara vota de pura esma.Sí, sí, teniu raó. Farem primàries, podreu votar llistes obertes, sabreu com collons es diu el vostre representant i, fins i tot, us direm qui és i quins mèrits té per representar-vos. I així van passant els anys, les eleccions i la befa còsmica que desemboca en nous Representants mediocres, mediatitzats, submisos, ineptes, corruptes, incapaços, que decideixen el que no saben, que legislen despropòsits incansablement. I així estem.
Legislen. I un entramat de jutges, magistrats, mediadors, juntes i funcionaris que ningú no ha elegit democràticament i que encara ara són l'excrecència més influent i descarada de la dictadura franquista dicten sentències aberrants sobre lleis perillosament ambigües servint-se d'una discrecionalitat suïcida. I així tenim els alts Tribunals dividits meitat per meitat, sovint exercint el seu magisteri fora de termini i votant en pràctic empat tècnic una cosa i la seva contrària. Diuen els senyors jutges que les lleis no estan ben redactades, i en això tenen raó. Però també és cert que ells mateixos contribueixen amb entusiasme a nodrir l'espiral de despropòsits que ens ha dut a aquest cul sac. L'arbitri de la Junta Electoral Central ratificat pel Tribunal Suprem i pel Constitucional prohibint les concentracions pacífiques i al·legant que contravenen una Llei Electoral decimonònica i insignificant és el paradigma del fracàs i de la impostura de la democràcia espanyola. Concloure que la població pot variar el sentit del seu vot amb motiu d'una concentració pacífica de protesta és un insult a la intel·ligència i a la independència dels votants. Forçar una figura tan obsoleta i absurda com "la jornada de reflexió" per damunt del dret a la llibertat d'expressió en plena era d'Internet, Facebook i Twiter voreja la imbecil·litat. ¿Per què no prohibeixen que les actuacions judicials es redactin en els ordinadors dels jutjats per imposar l'escriptura amb ploma d'au sobre rotlles de pergamí? Si les autoritats polítiques haguessin obeït escrupolosament l'ordre d'impedir les concentracions i haguessin aplicat la interpretació que els Alts Tribunals fan de la Constitució espanyola equiparant-la a una mena de Codi d'Hammurabi la policia i l'exèrcit haurien d'haver intervingut a les braves, a la manera de Líbia o de Síria. ¿Això és "el imperio de la ley"? ¿L'acompliment de la Constitució duu a ofegar drets democràtics fonamentals reconeguts universalment? ¿Una cosa tan ridícula i paternalista com una "jornada de reflexió" hauria pogut justificar una massacre?
Potser que reflexionin ells!! Que reflexioni la classe política i l'estament judicial. Que reflexioni la banca, que aprofitant-se dels seus tractes preferents amb els partits ha legislat de facto i s'ha saltat impunement tots els controls. Que reflexioni la premsa que es fa dir lliure i independent però que, majoritàriament, ha encobert tota mena de vileses per no perdre subvencions, publicitat institucional i concessions televisives. Que reflexionin els gurus progres de les televisions institucionals que fa anys que sembren les seves perles antisistema mentre mantenen els seus privilegis econòmics i propagandístics a costa dels impostos dels ciutadans. Que reflexionin els dos grans sindicats, afavorits amb una legislació que voreja el feixisme i que els atorga el privilegi de decidir sobre absolutament tots els programes de formació, els convenis, les negociacions, els conflictes i les subvencions pròpies i europees, que callen quan els ho ordenen i que criden només quan saben que així rebran una nova recompensa per comprar el seu proper silenci. Que reflexionin les patronals que han estat dirigides per empresaris subvencionats i feudataris i que han abandonat la immensa majoria d'emprenedors: els autònoms, els petits empresaris. Que reflexionin tots aquells que en les darreries del franquisme van lluitar i van denunciar i que han anat caient un a un a canvi de la subvenció i de la canongia : les associacions de veïns, els col·legis professionals, els artistes, els intel·lectuals, els docents universitaris, la classe mèdica, l'església de base, les primeres organitzacions no governamentals, les associacions de professionals, les associacions de mestres...
L'angoixa és una de les patologies més desesperants i més destructives que pot patir l'ésser humà. Quan no hi ha un projecte comú, quan tot és desconcert i ressentiment, què resta? La ira, l'estrés, la desconfiança, potser el conformisme, fins i tot la rendició més trista i terminal. L'endemà d'aquestes eleccions o, a més estirar, d'aquí unes setmanes, sabrem l'import de la factura. La veritat no es pot ocultar permanentment. Ho sabrem, se sabrà tot, i serà demolidor. Ens direm que ni el capitalisme ni l'estat de dret ni la democràcia no són això. És cert, no són això. Per garantir-los cal un estat, gent honesta, voluntat de servei, convicció democràtica.
"¡Decidnos la verdad!" cridaven a la Puerta del Sol milers de joves just quan començava la jornada de reflexió. Quan la sàpiguen, qui sortirà al carrer seran els seus pares.
